Joventut Nacionalista d'Artà

És una vergonya que assassins com aquest tenguin un homenatge com a defensors de les llibertats de Catalunya. Això és pitjor que els noms franquistes que encara queden per alguns carrers i plaçes. Des d'aqui jo llenço un homenatge als quatre vents en honor a Miquel Badia i el seu germà Josep Badia. Patriotes catalan morts per la intolerància roja espanyola.

Des de l'esquerra sempre ens han volgut fer creure que els feixistes eren els dolents i els republicans els bons. Això és un dels molts exemples que demostren que per el nostre poble tant els feixistes com els anarquistes i els comunistes van lluitar contra nosaltres.
La CNT va ser responsable de l'assassinat de molts catalans i de la crema de patrimoni cultural nostre(esglèsies i altres béns).
L'antipatriotisme o anticatalanisme no enten d'ideologies, és tan propi de l'esquerra com de la dreta. Per això nosaltres defensam només el nostre propi front, el dels catalans contra tothom que ens odia i vol veure extingit el nostre poble.
P.S: Moltes vegades no sé si posar anticatalanistes o anticatalans, ja que moltes vegades no se sap si només odien als catalanistes o a tots els catalans (simplement pel fet de ser-ho)

Tens raó Honor. Un exemple d'ara, de l'actualitat, és que ens han fet creure que l'enemic del nostre poble era la dreta espanyola (PP), cosa que és veritat que el PP és un perill. Però també és veritat que tant el PSOE com IU ens odien per ser diferents que ells, per tenir una propia identitat. I crec que dins Mallorca els càncers són molts votants d'Izquierda Unida, ja que són anti-catalans i anti cultura catalana.

Un país d’esquerres i no ho sap

«Ets de dretes i no saps». Amb aquest títol tan subtil, Josep Martí acaba de publicar una obra atractiva des de molts punts de vista. La tesi del llibre, pel que hem pogut saber, sosté que a Catalunya la gent de dretes està acomplexada i atemoritzada davant el predomini sociològic de l’esquerra. L’anàlisi m’ha semblat d’allò més valuosa, també per a les Balears, on la realitat podria semblar més aviat l’antítesi del que argumenta Martí. Dit d’una altra manera, probablement els complexos i els temors illencs es manifesten més aviat davant la constatació permanent, sobretot durant la contemporaneïtat, de l’aparent hegemonia de la dreta. Una preeminència que es detecta en el poder i les seves èlits, però que no té la seva extensió proporcional en la societat. No té la projecció, però no ho sembla. Fa alguns decennis, fins i tots des de posicions conservadores i catòliques, ja es constatava quelcom de versemblant. L’advocat i cursillista Francesc Forteza Pujol ho expressà de forma suggerent en una obra publicada el 1992, referint-se als complexos dels mallorquins, que atribuïa a fer part de la col·lectivitat dels vencedors. Els valors associats a la victòria, les servituds als poders constituïts i la pleitesia als senyors mai no ha generat caixes de ressonància positives. Els últims anys, no obstant, el paisatge sociològic ha variat substancialment també a les Illes Balears. La ciutadania activa ha romput els lligams conceptuals i la dependència als valors tradicionals. A les Illes Balears estam en trànsit, de pas, a una societat de consolidació dels valors liberals i progressistes. Es constata, fins i tot, una certa emancipació dels poders fàctics i una secularització compatible amb els costums religiosos i antropològics del passat, en gran part perquè tenim la capacitat d’incorporar-los com a patrimoni cultural. La mala consciència durant més de mig segle ha automatizat mecanismes que han elevat els valors de l’esquerra i han tingut el pes suficient per substituir definitivament valors altre temps esponerosos, però avui relegats a valors etnològics, amarats d’una certa ingenuïtat i de feblesa social. Finalment, la majoria sociològica de centreesquerra i d’esquerra hauria trobat la forma d’expressar-se, malgrat no sempre de forma conscient.

Pere Fullana. Historiador

Salvador Seguí i Rubinat: El 10 de març de 1923 és assassinat a Barcelona (Catalunya) Salvador Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Havia nascut el 23 de setembre de 1887 a Tornabous (Urgell, Catalunya). Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel Sindicat Únic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda --les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març de 1923 va ser assassinat a Barcelona per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit --empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920--, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción, Los Nuevos, L'Opinió, Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria.

No sé perque escriure tanta palla. No es tracta de "pistolers" d'esquerres o dretes, sino de que ambdós extrems,esquerra o dreta, si venen d'espanya són un problema per nosaltres, els habitants de les terres de parla catalana; i sobretot pels nacionalistes. Ja que tots dos fronts ens volen veure destruits com a poble. Ja ho diuen molts feixistes espanyols: España, antes roja que rota. Això ho diu tot.